Hermi

Plou, però a mi m’és igual, camino sota la pluja
entre la gent que corre a eixoplugar-se
als portals de les cases,
la gent em mira, jo no miro enlloc,
em deixo portar, porto el paraigues a la mà
però no tinc ganes d’obrir-lo,
vull mullar-me,
vull sentir les gotes de pluja
caure sobre la meva pell,
sentir el fred, sentir el vent,
la gent em continua mirant,
per què no em puc deixar mullar?
I aleshores em passen pel cap molts perquès,
per què la vida és així?
Per què l’estem deixant perdre?

Ara és quan em sento allunyada de tot,
no aconsegueixo trobar un sentit
a tot el que fem, a tot el que diem,
perquè simplement ens deixem portar,
perquè tinc tantes coses al cap
que s’emboliquen entre elles
i no em deixen veure-hi clar,
perquè ja no sé si faig bé
de defensar els meus ideals,
potser m’estic equivocant, i algun dia, 
me’n penediré,
quan tot en el que creus s’esvaeix...
què pots fer?

Seguiré creient,
perquè sino res del que he fet tindria sentit,
seguiré lluitant,
ja no per vosaltres sino per mi,
per saber que no m’equivocava.

I algun dia, et miraré als ulls i et diré que t’estimo,
que no et vull perdre mai i que passi el que passi seguiré al teu costat.
Fins que arribi aquest dia, espera’m.