BLANCA ERA COM LA NEU...

 

Blanca era com la neu; de blanc vestida,

com sa innocència en es seu front impresa:

damunt sa llarga cabeiera estesa,

corona virginal de flors teixida;

 

blau mantell, com el cel que l’ha acollida,               

blanc es vel, com dets àngels sa puresa:

així la veia jo, ple de tristesa,

com si estàs solament allà adormida.

 

Així la veia jo, i la veig encara,

enmig des camp que, trist, per mi verdetja,             

prop des torrent que, trist, per mi redola.

 

La veig en fosca nit i en lluna clara,

i sa hermosa visió, que així em rodetja,

endolceix un dolor que no aconsola.

Tomàs Aguiló i Forteza