Por

 

 

 

Por de parlar,
de dir alguna cosa que no et pugui agradar,
de deixar anar una altra mentida a la teva mida,
por de callar,
de desar les paraules a qualsevol calaix,
per no deprimir-te o fer-te badallar.
Saber què rumies amb aquella mirada que no sé què m’amaga,
por de dormir i que en despertar-me tot hagi canviat,
Sense recordar què ens fa viure plegats,
com si fóssim estranys,
de sentir la rutina rossegant-nos per dintre.

Et veig,
el sol s’amaga entre els teus cabells,
em sents i aixeques la mirada i en aquell precís instant
tot és tan plàcid i tan clar que em venen ganes de cridar:

Res no m’espanta.
Res no m’espanta.
Res no m’espanta.
Res no m’espanta.
Res no m’espanta.
Res no m’espanta.

Por de la por, de sentir aquest pànic tan subtil i tan boig,
de no ser capaç de somriure quan dius que m’estimes...

Por - Els Pets