Blogia
Supralunar

Crema

Crema

- T’estimo.

- No, no m’estimes.

- Sí, i molt, per això no vull perdre’t.

- No, no m’estimes, Miquel, si m’estimessis em deixaries viure tranquil·la, lluny de tu.

Ell s’acosta a ella lentament, ella el defuig i aleshores en Miquel fa un moviment brusc amb el braç i l’agafa pel canell impedint així que ella s’allunyi. La llarga cabellera li tapa el rostre, té el cap inclinat, abaixat, no vol veure la cara d’aquell home, no vol mostrar la seva i donar-li la satisfacció de descobrir-hi llàgrimes. És clar que tot això no ho reflexiona com ho faig jo ara, ho fa instintivament, sentint ràbia, sentit dolor i defalliment.

- És clar que t’estimo! T’adoro! No puc viure sense tu, creus que em molestaria a anar-te al darrera? Creus que aguantaria el teu mal humor i les males maneres? Cap altre home ho faria, Clara, excepte un devot del teu amor, com ho sóc jo.

- Amor? Tu no saps què significa això! Només escampes dolor i patiment allí on vagues!

- Dius aquestes coses sense pensar, no entenc per quin motiu, però saps molt bé el que et convé.

La Clara roman en silenci, tremolosa.

- Veus? Ja se t’han esgotat les forces i la mala llet se t’ha passat. Però ara m’has ofès, saps? Demana’m perdó!

- Perdó per què?! - contesta, en un crit desesperat, sense èmfasi, que rellisca en l’aire i es desfà, com un sospir.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres