Tan de bo que no torni

Necessito escriure i no sé el què. Potser tinc massa coses per explicar, o potser massa poques. Ganes d'alliberar-me d'un sentiment que no aconsegueixo identificar. Sempre m'ha agradat crear a partir del dolor, i ara em trobo que els meus sentiments es barrejen i ni tan sols serveixen per això, que se'm desordenen les frases, els pensaments s'entortolliguen, lluiten per obtenir el domini absolut del meu jo. Tantes coses, tantes coses i tan poc temps per assumir-les, però, vull assumir-les? O prefereixo deixar-les flotant, sense un final, per sempre? No, no i no! No és pot deixar una història a mitges... però... i si el final no et convenç?

Se'n va, se'n va lluny, però sempre torna a mi.

2 comentarios

[Sheikah - 15 de mayo de 2008 - 01:36]

PD: M'agraden els teus articles. Em semblen molt purs, molt teus, molt sincers. I em fan pensar molt (encara que no sempre ho comenti i no sempre en comenti tot el que penso (els meus comentaris, si no, serien àdhuc més llargs que el propi text xDD)).

[Sheikah - 15 de mayo de 2008 - 01:33]

Si se'n va perquè no hi ha altre remei, és millor assumir-ho tan aviat com sigui possible. Quant abans sigui assumit, abans serà superat el dolor que pugui causar la partença. Encara que viure d'il·lusions o d'esperances pugui semblar bo, si s'ha d'allargar gaire no val la pena perquè cada cop la bola es fa més grossa fins que un dia peta. Vull dir que, per exemple, si una persona és a punt de morir doncs no passa res per tenir-la enganyada, però a tu reina te'n falten uns quants anys o sigui que qualsevol cosa falsa assumeix-la, t'agradi o no el final.