La gent sovint em pregunta per què no estem junts. Jo em contesto que és perquè no estem a punt. Però a cas ho estarem mai? No és millor així? Més durader, més bonic, més infinit?
Sovint em preguntes per què estem junts. I la veritat, no ho sé, potser perquè no vull no estar amb tu?
Però existim, estem així i no d'altra forma. Potser és per algun motiu. O potser per falta de motius per no estar-hi.
<!-- @page { margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } -->
No hi ets. I què passa quan no hi és una persona que mai ha estat allí? Res, absolutament res, el buit sobre el buit. Negre sobre negre. A la foscor ja no li ve de ser una mica més fosca. Però el silenci de vegades m'aclapara, em prostra. Tan amant que n'he estat sempre, del silenci, que m'ha servit de refugi infinitats de cops. Però hi ha gent que té la falsa certesa que significa alguna cosa. Quedar-se callat vull dir. Bé, no dic que no signifiqui alguna cosa, però realment una segona persona és capaç de saber què passa per la nostra ment en aquell moment? Com saber si és por, de dir el que penses, o si tan sols estem pensant una resposta mínimament raonada, que pugui satisfer la curiositat del preguntant? El silenci. El silenci de quan em mires. També el de quan el dolor m'absorbeix. El silenci d'una situació incòmoda. El d'un hospital a les esperes d'un resultat. El silenci enigmàtic d'aquell que es vol fer pregar. Callem. Callem per no fer mal, per no precipitar-nos, quan no sabem què dir, quan estem sols i no hi ha ningú que pugui rebre les nostres paraules o, inclús, quan estem envoltats de gent. Sí, rodejats de persones que ens són familiars, però que mai han intercanviat dos mots. El silenci de la nit esgarrapat pel vent. La sensació de no ser aquí, en aquest món, sinó flotant en el pensament, entre paraules, les teves paraules o les dels altres, coses que t'han dit. Foscor. Silenci eixordador.
Per fi ha arribat el moment, el moment en el qual estic inspirada i disposo de paper i llapis per apuntar les meves idees, o en aquest cas ordinador. Us preguntareu perquè últimament només actualitzo posant cançons... bé, en realitat no crec que ningú s’ho pregunti, però jo m’ho preguntaria! Bé doncs la qüestió és que algú es podria plantejar que la meva absència d’escrits es deu a manca d’inspiració. I no és pas així, la veritat. Sí, ronden moltes idees pel meu cap (i això no vol dir que siguin de gaire valor), cal, però que dongui les gràcies a Dante, Shakespeare, Virgina Woolf i a tots els autors que últimament m’inspiren; evidentment això no fa que el resultat sigui semblant a la seva causa ni molt menys. Simplement fan que la meva ment pensi d’una forma diferent, m’obren horitzons. Tampoc podria parlar d’inspiració sense anomenar els meus amors. Ells, que sempre estan allà presents, molts cops tan sols només com a símbol de la potència de l’amor. I no parlo de la força de l’amor que tot ho pot (amor omnia potest), sinó la que tot ho mou. Sempre em dominaran els sentiments... tard o d’hora el meu cap acaba desembocant allà mateix. Suposo que és normal tenir uns temes recurrents. Bé, sí, necessito parlar-ne però no vull fer-ho, com sempre. Quina estupidesa. Quina estupidesa tot, per a què tantes reserves? Per a què tantes complicacions? Si el final sempre serà el mateix! Faré un esforç... de fet la vida és això... sempre esforçar-se, per aconseguir el que vols, per no enfonsar-te... seguir lluitant per qui estimes, per tu mateix... (quants punts suspensius!) voldria escriure de tantes coses, que no tenen cabuda en aquest text. Potser que en comenci un altre. O potser que apagui l’ordinador i vagi a dormir, al dolç món del somnis on acostumo a ser més feliç que en la vida mateixa.
La meva vida es va esfullant dia a dia.
Els pètals marxen dansant al vent,
ningú ja no els trobaria.
Sols resten en la meva ment,
plena de tristesa i alegria,
sota el llum incandescent
de dins de l’alma mia.
Adéu-siau, , per sempre adéu-siau,
abandonar? no és el meu estil. simplement tinc altres idees en ment més productives. oh, sí, frivolitzem les coses, simplifiquem-les fins al punt de perdre’n el significat original, degenerem-les. el problema no és que no tingui caràcter, ans al contrari.
-tranquil·la, no és tan greu...
no, per descomptat que no...
ah, què és aquesta olor que em paralitza? i aquest record que m’esgarrifa?
sentiments contradictoris lluiten per fer-se amb el control, la batalleta de sempre? el bé i el mal?
es pot viure sense amor? però és que a cas realment existeix? (silenci)
què importa si acabem sempre sols? sols amb nosaltres mateixos! però de vegades és difícil de suportar... sobretot si no et caus gaire bé, però com pots no caure’t bé? si la majoria de gent és estúpida... ah, però no, que la vida humana és el més important. I la animal què? qui pensa en els animals?! m’ha quedat molt clar el que sents... o només són especulacions meves? fins a quin punt són certes? però... no pot ser que... oh, però què importa? si passa el que vull que passi serà pitjor... aleshores? per a què tanta complicació?
Una pèrdua de temps, ja us ho diré jo el que és tot això.
La teva puresa em commou, la teva actitut m'entendreix. Se'm fa impossible mirar-te i sentir res dolent. Bé, això no és del tot cert, de vegades sento por de perdre't, de malmetre't, de que la vida et corrompeixi com ha fet amb mi. Vull protegir-te, protegir el teu somriure, les teves ganes de viure, la teva felicitat que ensems és la meva.
Com? Que mai m'estimaràs com jo ho faig? Tant és, no és ni tan sols amor, va més enllà de totes aquestes coses, l'únic sentiment que no em corroeix.
Fotografia dels nenufars del jardí botànic de Blanes "Marimurtra".
T'estimava tant que no podia imaginar un final tant infeliç per la teva bonica figura, el món va ser cruel amb tu i jo pensava ser-ho amb ell, no volia veure't plorar, em dolia tant, Gemma, i ni tant sols me n'havies dit res, temia no tornar a veure el teu somriure mai més, les teves ganes de viure disminuides a gotetes de mar, i tot per haver estimat tant, tant com jo t'estimava a tu, i tot per unes simples paraules, que a vegades no sabem que fem amb les nostres vides, que volem i no volem, i no sabem com ser feliços, però tu en sabies molt d'això, i tot per no dir unes paraules de confort quan més les necessitava, per una simple falta de comunicació, un no te'n vagis, queda't amb mi, que tantes vegades esperem sentir, però tot era una farsa, ets més perversa del que em podia imaginar, que ja és dir, i això no vol dir que t'hagi deixat d'estimar, això no ho trio jo, però el buit que em vas deixar dins meu no l'omplirà res i així em vaig quedant, fins que en el meu cos només hi hagi aire, i aleshores marxaré on ningú em pugui ferir, i no cal que em busqueu, no serviria de res, perquè hauré perdut la fe en la humanitat.
... no poder avançar ni rectificar ...
Com es pot descriure un abraç teu?
No puc evolucionar, m'he quedat estancada, tot el que faig o intento fer perjudica a l'altra gent, tot el que no faig o intento no fer encara ho espatlla més.
No aconsegueixo reprimir les llàgrimes. {{I si et dic que jo abans no era així?}}
Tornar a començar, tornar a morir, dolor que em pesa a dins. Voldria ser més que materia interte.
Vull ser forta. Vull ser forta. Vull ser forta.
Sé que així no aconseguiré res, sé que com més por tingui més possibilitats de derrota hi ha.
Però no puc donar-te això que em demanes, cada silenci és una petita llaga -es fa etern-. {{No puc suportar tant de dolor}}.
-No tens motius.
El pes de la meva vida es precipita sobre mi i m'esclafa contra el terra.
Com es pot descriure un abraç...?
Tot i així t'estimo.
p.d: avui m'ho he passat molt bé al bosc vertical (una serie de circuits per sobre els arbres, a 12 metres! tirolines, lianes, pons... ). I els monitors.. hehe xD Merci pels bons moments, no posaré noms perquè no calen, us estimo.
I trobar a cada racó un tros de la felicitat.
Aquestes dues imatges em transmeten molta vitalitat, i en especial aquesta de sota em recorda moltes coses, vosaltres creieu que hauria de ser menys nostalgica? De què ens serveix oblidar? I recordar?
Sovint els mal records ens fan mal, però també ens serveixen per aprendre i madurar, sense una història, sense un passat, seria impossible avançar, seria com anar a les palpentes, però, realment és tant necessari tal patiment? Val la pena? No poder oblidar ni un segon de la meva vida, encara em fa més ruín, sense sentir compassió per res ni ningú, sí, la crueltat en persona. Caram, això està agafant un to ben diferent del del principi, bé, a seguir somiant estimats amics, a seguir somiant.
Pensaments a l'aire.
A veure, aquests dies he estat malalta i a altes hores de la nit em vaig posar a escriure un text pel blog que parlava de com n'és d'interessada la gent, però com d'inevitable és ser-ho a vegades. 
Plou, però a mi m’és igual, camino sota la pluja
entre la gent que corre a eixoplugar-se
als portals de les cases,
la gent em mira, jo no miro enlloc,
em deixo portar, porto el paraigues a la mà
però no tinc ganes d’obrir-lo,
vull mullar-me,
vull sentir les gotes de pluja
caure sobre la meva pell,
sentir el fred, sentir el vent,
la gent em continua mirant,
per què no em puc deixar mullar?
I aleshores em passen pel cap molts perquès,
per què la vida és així?
Per què l’estem deixant perdre?
Ara és quan em sento allunyada de tot,
no aconsegueixo trobar un sentit
a tot el que fem, a tot el que diem,
perquè simplement ens deixem portar,
perquè tinc tantes coses al cap
que s’emboliquen entre elles
i no em deixen veure-hi clar,
perquè ja no sé si faig bé
de defensar els meus ideals,
potser m’estic equivocant, i algun dia,
me’n penediré,
quan tot en el que creus s’esvaeix...
què pots fer?
Seguiré creient,
perquè sino res del que he fet tindria sentit,
seguiré lluitant,
ja no per vosaltres sino per mi,
per saber que no m’equivocava.
I algun dia, et miraré als ulls i et diré que t’estimo,
que no et vull perdre mai i que passi el que passi seguiré al teu costat.
Fins que arribi aquest dia, espera’m.
Deu ser dur adonar-te després de molt de temps de que has estat equivocat, que allò que creies i defensaves amb totes les teves forces era mentida. Hi ha molta gent, que prefereix fer veure que no ho sap perquè això significaria acceptar que tota la seva vida (o el temps que sigui) s'ha equivocat, però aquesta no és la solució. La teva vida encara no ha acabat, no et resignis a viure una mentida, encara tens temps a canviar si ho vols així! No parlo de coses concretes, sinó en general, pot ser qualsevol cosa. Així entre tots farem un món millor. (Sí, sóc molt optimista, però és que sent negatius no aconseguirem res ^_^). Ànims!
La superficialitat (vaja parauleta, s'assembla a la pronominalització, que la intentes dir ràpid i t'ennuegues xD) és la mancança de profunditat. Si he volgut parlar d'aquest tema és perquè cada cop hi ha molta gent superficial, és a dir, que es fixen només en el físic i pot arribar a crear una obsessió (com a la sèrie aquella que fan ara a tv3, nip/tuck que és una mica forta), l'altre dia una professora ens explicava(sí, de tan en tan estic atenta a classe! Encara que diguin que em passo el dia badallant, cosa que no negaré xDD Però això no ve al cas) que abans estava de moda tenir poc pit, i que hi havia gent que en tenia molt i tenia un complexe tan gran que s'arribaven a operar per treure-se'n! Em vaig quedar de pedra... Us n'heu adonat de que estem seguint les modes que ens imposen les grans companyies i tot això per forrar-se a costa nostre?! Per no sentir-te marginat, diferent, anormal, perquè els altres t'acceptin, per sentir-te algú que destaca, quan en realitat són uns dels èssers més patètics que hi ha? Que no dic que estigui malament fixar-se en el físic, però això no ho és tot en una persona, ni molt menys. Bé, això és tot el que volia dir.^^
Després d'aquestes vacancetes tornem a la feina, avui toca parlar de la felicitat ^^