Silenci

<!-- @page { margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } -->

No hi ets. I què passa quan no hi és una persona que mai ha estat allí? Res, absolutament res, el buit sobre el buit. Negre sobre negre. A la foscor ja no li ve de ser una mica més fosca. Però el silenci de vegades m'aclapara, em prostra. Tan amant que n'he estat sempre, del silenci, que m'ha servit de refugi infinitats de cops. Però hi ha gent que té la falsa certesa que significa alguna cosa. Quedar-se callat vull dir. Bé, no dic que no signifiqui alguna cosa, però realment una segona persona és capaç de saber què passa per la nostra ment en aquell moment? Com saber si és por, de dir el que penses, o si tan sols estem pensant una resposta mínimament raonada, que pugui satisfer la curiositat del preguntant? El silenci. El silenci de quan em mires. També el de quan el dolor m'absorbeix. El silenci d'una situació incòmoda. El d'un hospital a les esperes d'un resultat. El silenci enigmàtic d'aquell que es vol fer pregar. Callem. Callem per no fer mal, per no precipitar-nos, quan no sabem què dir, quan estem sols i no hi ha ningú que pugui rebre les nostres paraules o, inclús, quan estem envoltats de gent. Sí, rodejats de persones que ens són familiars, però que mai han intercanviat dos mots. El silenci de la nit esgarrapat pel vent. La sensació de no ser aquí, en aquest món, sinó flotant en el pensament, entre paraules, les teves paraules o les dels altres, coses que t'han dit. Foscor. Silenci eixordador.