Blogia
Supralunar

Reflexions

La gent sovint em pregunta per què no estem junts. Jo em contesto que és perquè no estem a punt. Però a cas ho estarem mai? No és millor així? Més durader, més bonic, més infinit?

Sovint em preguntes per què estem junts. I la veritat, no ho sé, potser perquè no vull no estar amb tu?

Però existim, estem així i no d'altra forma. Potser és per algun motiu. O potser per falta de motius per no estar-hi.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Silenci

Silenci

<!-- @page { margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } -->

No hi ets. I què passa quan no hi és una persona que mai ha estat allí? Res, absolutament res, el buit sobre el buit. Negre sobre negre. A la foscor ja no li ve de ser una mica més fosca. Però el silenci de vegades m'aclapara, em prostra. Tan amant que n'he estat sempre, del silenci, que m'ha servit de refugi infinitats de cops. Però hi ha gent que té la falsa certesa que significa alguna cosa. Quedar-se callat vull dir. Bé, no dic que no signifiqui alguna cosa, però realment una segona persona és capaç de saber què passa per la nostra ment en aquell moment? Com saber si és por, de dir el que penses, o si tan sols estem pensant una resposta mínimament raonada, que pugui satisfer la curiositat del preguntant? El silenci. El silenci de quan em mires. També el de quan el dolor m'absorbeix. El silenci d'una situació incòmoda. El d'un hospital a les esperes d'un resultat. El silenci enigmàtic d'aquell que es vol fer pregar. Callem. Callem per no fer mal, per no precipitar-nos, quan no sabem què dir, quan estem sols i no hi ha ningú que pugui rebre les nostres paraules o, inclús, quan estem envoltats de gent. Sí, rodejats de persones que ens són familiars, però que mai han intercanviat dos mots. El silenci de la nit esgarrapat pel vent. La sensació de no ser aquí, en aquest món, sinó flotant en el pensament, entre paraules, les teves paraules o les dels altres, coses que t'han dit. Foscor. Silenci eixordador.

Res i tot

Res i tot

 

Per fi ha arribat el moment, el moment en el qual estic inspirada i disposo de paper i llapis per apuntar les meves idees, o en aquest cas ordinador. Us preguntareu perquè últimament només actualitzo posant cançons... bé, en realitat no crec que ningú s’ho pregunti, però jo m’ho preguntaria! Bé doncs la qüestió és que algú es podria plantejar que la meva absència d’escrits es deu a manca d’inspiració. I no és pas així, la veritat. Sí, ronden moltes idees pel meu cap (i això no vol dir que siguin de gaire valor), cal, però que dongui les gràcies a Dante, Shakespeare, Virgina Woolf i a tots els autors que últimament m’inspiren; evidentment això no fa que el resultat sigui semblant a la seva causa ni molt menys. Simplement fan que la meva ment pensi d’una forma diferent, m’obren horitzons. Tampoc podria parlar d’inspiració sense anomenar els meus amors. Ells, que sempre estan allà presents, molts cops tan sols només com a símbol de la potència de l’amor. I no parlo de la força de l’amor que tot ho pot (amor omnia potest), sinó la que tot ho mou. Sempre em dominaran els sentiments... tard o d’hora el meu cap acaba desembocant allà mateix. Suposo que és normal tenir uns temes recurrents. Bé, sí, necessito parlar-ne però no vull fer-ho, com sempre. Quina estupidesa. Quina estupidesa tot, per a què tantes reserves? Per a què tantes complicacions? Si el final sempre serà el mateix! Faré un esforç... de fet la vida és això... sempre esforçar-se, per aconseguir el que vols, per no enfonsar-te... seguir lluitant per qui estimes, per tu mateix... (quants punts suspensius!) voldria escriure de tantes coses, que no tenen cabuda en aquest text. Potser que en comenci un altre. O potser que apagui l’ordinador i vagi a dormir, al dolç món del somnis on acostumo a ser més feliç que en la vida mateixa.

 

Pètals

Pètals

La meva vida es va esfullant dia a dia.
Els pètals marxen dansant al vent,
ningú ja no els trobaria.
Sols resten en la meva ment,
plena de tristesa i alegria,
sota el llum incandescent
de dins de l’alma mia.

Adéu-siau, , per sempre adéu-siau,

Adéu-siau, , per sempre adéu-siau,

Adéu-siau, , per sempre adéu-siau,

abandonar? no és el meu estil. simplement tinc altres idees en ment més productives. oh, sí, frivolitzem les coses, simplifiquem-les fins al punt de perdre’n el significat original, degenerem-les. el problema no és que no tingui caràcter, ans al contrari.
-tranquil·la, no és tan greu...  
no, per descomptat que no...
ah, què és aquesta olor que em paralitza? i aquest record que m’esgarrifa?
sentiments contradictoris lluiten per fer-se amb el control, la batalleta de sempre? el bé i el mal?
es pot viure sense amor? però és que a cas realment existeix? (silenci)
què importa si acabem sempre sols? sols amb nosaltres mateixos! però de vegades és difícil de suportar... sobretot si no et caus gaire bé, però com pots no caure’t bé? si la majoria de gent és estúpida... ah, però no, que la vida humana és el més important. I la animal què? qui pensa en els animals?! m’ha quedat molt clar el que sents... o només són especulacions meves? fins a quin punt són certes? però... no pot ser que... oh, però què importa? si passa el que vull que passi serà pitjor... aleshores? per a què tanta complicació?

Una pèrdua de temps, ja us ho diré jo el que és tot això.

Puresa

Puresa

La teva puresa em commou, la teva actitut m'entendreix. Se'm fa impossible mirar-te i sentir res dolent. Bé, això no és del tot cert, de vegades sento por de perdre't, de malmetre't, de que la vida et corrompeixi com ha fet amb mi. Vull protegir-te, protegir el teu somriure, les teves ganes de viure, la teva felicitat que ensems és la meva.

Com? Que mai m'estimaràs com jo ho faig? Tant és, no és ni tan sols amor, va més enllà de totes aquestes coses, l'únic sentiment que no em corroeix.

Fotografia dels nenufars del jardí botànic de Blanes "Marimurtra".

Veritat o mentida, tant me fa tot em dol

Veritat o mentida, tant me fa tot em dol T'estimava tant que no podia imaginar un final tant infeliç per la teva bonica figura, el món va ser cruel amb tu i jo pensava ser-ho amb ell, no volia veure't plorar, em dolia tant, Gemma, i ni tant sols me n'havies dit res, temia no tornar a veure el teu somriure mai més, les teves ganes de viure disminuides a gotetes de mar, i tot per haver estimat tant, tant com jo t'estimava a tu, i tot per unes simples paraules, que a vegades no sabem que fem amb les nostres vides, que volem i no volem, i no sabem com ser feliços, però tu en sabies molt d'això, i tot per no dir unes paraules de confort quan més les necessitava, per una simple falta de comunicació, un no te'n vagis, queda't amb mi, que tantes vegades esperem sentir, però tot era una farsa, ets més perversa del que em podia imaginar, que ja és dir, i això no vol dir que t'hagi deixat d'estimar, això no ho trio jo, però el buit que em vas deixar dins meu no l'omplirà res i així em vaig quedant, fins que en el meu cos només hi hagi aire, i aleshores marxaré on ningú em pugui ferir, i no cal que em busqueu, no serviria de res, perquè hauré perdut la fe en la humanitat.

Viure

Viure
M'aferro a la vida,
la necessito tant com l'aire que respiro.
Però sempre l'estic repudiant,
em transtoca, em fa perde el senderi,
i doncs, per què tanta ànsia de viure?

Si tota la vida és dolor,
fins i tot la manifestació més bella
en produeix.

Millor acabar amb tot això,
però no goso, tinc por.
Vull viure ara, però i després?

Ja es veurà després.
Avui continuaré.

Narananà

Intento comprender el porque...



La vida no és el que m'esperava,
voldria tancar els ulls i que tot fos diferent,
com en un somni on jo ho controlo tot.

Tot es torna a repetir..

Bloqueig

Bloqueig


... no poder avançar ni rectificar ...

Com es pot descriure un abraç teu?

No puc evolucionar, m'he quedat estancada, tot el que faig o intento fer perjudica a l'altra gent, tot el que no faig o intento no fer encara ho espatlla més.

No aconsegueixo reprimir les llàgrimes. {{I si et dic que jo abans no era així?}}
Tornar a començar, tornar a morir, dolor que em pesa a dins. Voldria ser més que materia interte.

Vull ser forta. Vull ser forta. Vull ser forta.

Sé que així no aconseguiré res, sé que com més por tingui més possibilitats de derrota hi ha.
Però no puc donar-te això que em demanes, cada silenci és una petita llaga -es fa etern-. {{No puc suportar tant de dolor}}.

-No tens motius.
El pes de la meva vida es precipita sobre mi i m'esclafa contra el terra.

Com es pot descriure un abraç...?

Tot i així t'estimo.

 

p.d: avui m'ho he passat molt bé al bosc vertical (una serie de circuits per sobre els arbres, a 12 metres! tirolines, lianes, pons... ). I els monitors.. hehe xD Merci pels bons moments, no posaré noms perquè no calen, us estimo.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Seguir vivint dia a dia

Seguir vivint dia a dia


I trobar a cada racó un tros de la felicitat.

Aquestes dues imatges em transmeten molta vitalitat, i en especial aquesta de sota em recorda moltes coses, vosaltres creieu que hauria de ser menys nostalgica? De què ens serveix oblidar? I recordar?

Sovint els mal records ens fan mal, però també ens serveixen per aprendre i madurar, sense una història, sense un passat, seria impossible avançar, seria com anar a les palpentes, però, realment és tant necessari tal patiment? Val la pena? No poder oblidar ni un segon de la meva vida, encara em fa més ruín, sense sentir compassió per res ni ningú, sí, la crueltat en persona. Caram, això està agafant un to ben diferent del del principi, bé, a seguir somiant estimats amics, a seguir somiant.

 Pensaments a l'aire.


 

 

Al morir vivo

Al morir vivo
... porque la mayor locura que puede hacer un hombre en esta vida es dejarse morir, así, sin más...

A tota aquella gent que tot i després d'haver patit tantes tortures continuen dia a dia lluitant per allò que senten, tot i despertar cada matí amb la por al cos de pensar que encara són als camps de concentració.

A tota aquella gent que mai perd les ganes de viure i si cau pels camins de la vida es torna a aixecar encara amb més forces.

Per aquells que coneixen el verdader significat de la vida.



Nota: estic llegint K.L.Reich. Aquesta foto potser és de F.Boix (com a mínim és el que vaig posar al google) que era un fotògraf dels camps de concentració nazis on hi havia espanyols.

Interesos? u.u ara ja no

Interesos? u.u ara ja no A veure, aquests dies he estat malalta i a altes hores de la nit em vaig posar a escriure un text pel blog que parlava de com n'és d'interessada la gent, però com d'inevitable  és ser-ho a vegades.
Però no sé si és que tenia alucinacions i enlloc d'escriure aquí escrivia pel msn, o simplement S'HO HA MENJAT BLOGIA. Per si a algú li ha quedat el dubte LA IMATGE NO TENIA RES A VEURE AMB EL TEXT, tot i que si l'haguessiu llegit potser hi haguessiu trobat el seu què. ¬¬

Reflexionant amb mi mateixa



Plou, però a mi m’és igual, camino sota la pluja
entre la gent que corre a eixoplugar-se
als portals de les cases,
la gent em mira, jo no miro enlloc,
em deixo portar, porto el paraigues a la mà
però no tinc ganes d’obrir-lo,
vull mullar-me,
vull sentir les gotes de pluja
caure sobre la meva pell,
sentir el fred, sentir el vent,
la gent em continua mirant,
per què no em puc deixar mullar?
I aleshores em passen pel cap molts perquès,
per què la vida és així?
Per què l’estem deixant perdre?

Ara és quan em sento allunyada de tot,
no aconsegueixo trobar un sentit
a tot el que fem, a tot el que diem,
perquè simplement ens deixem portar,
perquè tinc tantes coses al cap
que s’emboliquen entre elles
i no em deixen veure-hi clar,
perquè ja no sé si faig bé
de defensar els meus ideals,
potser m’estic equivocant, i algun dia, 
me’n penediré,
quan tot en el que creus s’esvaeix...
què pots fer?

Seguiré creient,
perquè sino res del que he fet tindria sentit,
seguiré lluitant,
ja no per vosaltres sino per mi,
per saber que no m’equivocava.

I algun dia, et miraré als ulls i et diré que t’estimo,
que no et vull perdre mai i que passi el que passi seguiré al teu costat.
Fins que arribi aquest dia, espera’m.

Mentalitat Oberta

Mentalitat Oberta Deu ser dur adonar-te després de molt de temps de que has estat equivocat, que allò que creies i defensaves amb totes les teves forces era mentida. Hi ha molta gent, que prefereix fer veure que no ho sap perquè això significaria acceptar que tota la seva vida (o el temps que sigui) s'ha equivocat, però aquesta no és la solució. La teva vida encara no ha acabat, no et resignis a viure una mentida, encara tens temps a canviar si ho vols així! No parlo de coses concretes, sinó en general, pot ser qualsevol cosa. Així entre tots farem un món millor. (Sí, sóc molt optimista, però és que sent negatius no aconseguirem res ^_^). Ànims!

Superficialitat

Superficialitat La superficialitat (vaja parauleta, s'assembla a la pronominalització, que la intentes dir ràpid i t'ennuegues xD) és la mancança de profunditat. Si he volgut parlar d'aquest tema és perquè cada cop hi ha molta gent superficial, és a dir, que es fixen només en el físic i pot arribar a crear una obsessió (com a la sèrie aquella que fan ara a tv3, nip/tuck que és una mica forta), l'altre dia una professora ens explicava(sí, de tan en tan estic atenta a classe! Encara que diguin que em passo el dia badallant, cosa que no negaré xDD Però això no ve al cas) que abans estava de moda tenir poc pit, i que hi havia gent que en tenia molt i tenia un complexe tan gran que s'arribaven a operar per treure-se'n! Em vaig quedar de pedra... Us n'heu adonat de que estem seguint les modes que ens imposen les grans companyies i tot això per forrar-se a costa nostre?! Per no sentir-te marginat, diferent, anormal, perquè els altres t'acceptin, per sentir-te algú que destaca, quan en realitat són uns dels èssers més patètics que hi ha? Que no dic que estigui malament fixar-se en el físic, però això no ho és tot en una persona, ni molt menys. Bé, això és tot el que volia dir.^^

La felicitat

La felicitat Després d'aquestes vacancetes tornem a la feina, avui toca parlar de la felicitat ^^
La felcitat és l'estat de l'ànim plenament satisfet. Però com s'hi arriba? Molta gent es pensa que per ser feliç li han de sortir les coses bé, d'això se n'han escrit moltes coses , amb això us vull dir que la felicitat és un trajecte, no un destí, són les petites coses que molts cops ignorem i no ens n'adonem fins que les perdem, però tu encara estàs a temps per canviar aquest comportament, si tu vols, és clar, però hi ha algú que no vulgui ser feliç?
Consells:
-Fixa't en les coses bones de la vida.
-Sigues tu mateix/a.
-Estima i deixa't estimar.
Si tot i voler-ho no ho aconsegueixes no desesperis, potser estàs passant un mal moment, a tothom li pot passar, en tot cas seria bo que ho consultessis amb algú, si és que ho desitges.
Sigueu feliços!
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Reflexió rara

No seria més bell l'univers sense ningú que l'observes?

No sé a què ve, però a mi m'ha fet reflexionar ^.^

La por

Primer de tot (abans de deixar-vos anar el rotllo xD) vull explicar el perquè d'aquests canvis de tema al blog, a veure, m'encanta la psicologia, intentar entendre als altres i tot això, per aquest motiu analitzo cada situació, cada sentiment, cada manera de pensar per aconseguir treure'n conclusions i saber enfrontar-me i solucionar els problemes. Si escric tot això és perquè trobo que aquest és un tema molt interessant(si no compartiu la mateixa opinió simplement no llegiu aquest post),perquè jo no tinc por del que pugueu pensar de mi, perquè... qui no ha tingut algun cop por? Si ens hi posem a pensar la por fa que deixem de fer moltes coses i que no arribem a ser feliços. I realment aquest és un greu problema

Què és la por?

La por és el torbament de l'ànim, esp. sobtós i fort, en presència d'un perill real o imaginari. També és coneix com a por l’aprensió que hom té que li esdevingui algun mal, que s'esdevingui alguna cosa contrària a allò que desitja. Així doncs, n’hi ha moltes varietats, de pors, però totes parteixen d’aquestes: por a allò que és desconegut i por d’estar sol. No és cap tonteria, ara analitzarem les pors una per una.

- Por a allò que és desconegut: por a allò que no dominem del tot, a allò que està present i que no hem emprat mai, a allò que desconeixem. I si...?
No s’ha de tenir por a una cosa desconeguda no té perquè ser dolenta, i per exemple, en el cas de la mort, tant és, quan arribi ja ens ho trobarem, no val la pena preocupar-se ara, “si un problema té solució, la trobaràs i es solucionarà, i si no en té, per què preocupar-se’n?”


- Por d’estar sol: por a quedar-te sense ningú que et faci costat. I si...? I si resulta que estic sol? Que tots els que m’envolten realment no m’aprecien? Que quan tot em surti malament marxaran del meu costat i em quedaré sol... sense ningú... sol...
Tranquil, no estaràs mai sol. Això és pot produir per inseguretat de tu mateix, tenir l’autoestima baixa i/o estar passant un mal moment amb algú que t’estimes. En aquests moments, és important que et facin saber que t’estimen, però en aquests temps que corren cada cop a la gent li costa més, tant difícil és dir: t’estimo? Trenquem aquests tòpics, digueu a la gent que estimeu que l'aprecieu... sé que a molta gent li resulta impossible, però hi ha moltes maneres de dir-ho i realment val la pena.

Por de ser rebutjat: variant de la por d’estar sol, creus que la gent amb qui estàs no t’estimarà si et mostres tal com ets, però creus que és millor que t’estimin per qui aparentes ser? No, si penses això estàs molt equivocat, sempre has de mostrar-te tal com ets, almenys amb aquella gent amb la que hi tens més confiança, perquè si no estàs bé amb tu mateix com vols que els altres estiguin bé amb tu? Impossible, t’has d’estimar, un altre dia us faig una classe per pujar l’autoestima xD

Por al fracàs: por a que les coses no surtin com les havies planejat, que et surti tot malament.
I si...? I si després de tot em surt malament?
Si penses així segur que et surt tot malament, has de confiar en tu mateix si vols aconseguir quelcom, i si d’alguna cosa se’n pot aprendre és dels errors, si una cosa no et surt bé analitzes el que ha passat i prens nota per no tornar a equivocar-te en allò, tan fàcil com això. No hi ha error que no pugui ser corregit.

Espero que això us hagi servit d’alguna ajuda, encara que només sigui fer-vos pensar una estona. Tot i que això tan sols és la meva opinió i manera de veure la vida, m’encantaria que tots compartíssiu la vostra amb mi, perquè se n’aprèn molt. Moltes gràcies per llegir-me. And remember: don't worry, be happy! ^^
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres