Res i tot

 

Per fi ha arribat el moment, el moment en el qual estic inspirada i disposo de paper i llapis per apuntar les meves idees, o en aquest cas ordinador. Us preguntareu perquè últimament només actualitzo posant cançons... bé, en realitat no crec que ningú s’ho pregunti, però jo m’ho preguntaria! Bé doncs la qüestió és que algú es podria plantejar que la meva absència d’escrits es deu a manca d’inspiració. I no és pas així, la veritat. Sí, ronden moltes idees pel meu cap (i això no vol dir que siguin de gaire valor), cal, però que dongui les gràcies a Dante, Shakespeare, Virgina Woolf i a tots els autors que últimament m’inspiren; evidentment això no fa que el resultat sigui semblant a la seva causa ni molt menys. Simplement fan que la meva ment pensi d’una forma diferent, m’obren horitzons. Tampoc podria parlar d’inspiració sense anomenar els meus amors. Ells, que sempre estan allà presents, molts cops tan sols només com a símbol de la potència de l’amor. I no parlo de la força de l’amor que tot ho pot (amor omnia potest), sinó la que tot ho mou. Sempre em dominaran els sentiments... tard o d’hora el meu cap acaba desembocant allà mateix. Suposo que és normal tenir uns temes recurrents. Bé, sí, necessito parlar-ne però no vull fer-ho, com sempre. Quina estupidesa. Quina estupidesa tot, per a què tantes reserves? Per a què tantes complicacions? Si el final sempre serà el mateix! Faré un esforç... de fet la vida és això... sempre esforçar-se, per aconseguir el que vols, per no enfonsar-te... seguir lluitant per qui estimes, per tu mateix... (quants punts suspensius!) voldria escriure de tantes coses, que no tenen cabuda en aquest text. Potser que en comenci un altre. O potser que apagui l’ordinador i vagi a dormir, al dolç món del somnis on acostumo a ser més feliç que en la vida mateixa.