Blogia

Supralunar

Et desitjo primer que estimis, i que estimant t’estimin. I que si no és així, siguis breu en oblidar i després d’oblidar, no guardis rencor. Et desitjo, doncs, que no sigui així però que si ho és, sàpigues ser sense desesperar.

Et desitjo també que tinguis amics i, encara que poc savis, siguin nobles i fidels, i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar cegament.

I perquè la vida és així, et desitjo també que tinguis enemics. Ni molts ni pocs, en la mesura exacta, perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses. I que entre ells, n’hi hagi almenys un que sigui just, per tal que no et sentis massa segur.

Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble. I que en els moments difícils, quan no et quedi res més, aquesta utilitat et serveixi per mantenir-te en peu.

Igualment, et desitjo que siguis tolerant. No amb aquells que s’equivoquen poc, perquè això és molt fàcil, sinó amb aquells que s’equivoquen molt i de manera irremeiable, i que fent bon ús de la teva tolerància, serveixis d’exemple als altres.

Et desitjo que sent jove no maduris massa de pressa, i que ja madur, no insisteixis en rejuvenir, i que sent vell no caiguis en la desesperació. Perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor i han de fluir entre nosaltres.

Et desitjo també que tinguis algú de qui respondre, que vegis com creix i com madura i que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i en la seva forma de sentir. En allò bo, perquè no hi ha res més preciós que la vida, i en allò dolent, perquè et farà sentir les teves limitacions més profundes. I perquè siguis conscient que, encara que tu no ho vulguis creure, i per molt que intentis evitar-ho, hi ha moltes coses que se’ns escapen de les mans. Per sort.

Et desitjo de pas una mica de tristesa. No tot l’any, sinó tan sols un dia. Però que aquest dia et serveixi per descobrir que el riure habitual és bo, que el riure diari és avorrit i que el riure constant és malsà.

També et desitjo que visquis moments difícils, aquells que posen a prova la nostra fràgil fortalesa, i que t’ensenyin qui ets i qui tens al teu costat. I que quan aquests moments difícils passin, perquè tard o d’hora sempre acaben passant, sàpigues donar-te compte que tot es pot superar i que, encara que molt poc, ets una mica millor que abans. I que aleshores sàpigues donar-ho als altres, ajudant-los quan els arribin les dificultats.

Et desitjo que descobreixis, i amb màxima urgència, que més enllà del teu dia a dia existeixen i et rodegen éssers oprimits, tractats amb injustícia, i persones infelices.

Et desitjo que acariciïs un gat, tiris una pedra a un riu i escoltis el silenci de l’albada, perquè seràs feliç amb no res. Desitjo també que plantis una llavor, per petita que sigui, i que l’acompanyis en el seu creixement, per tal que descobreixis de quantes vides està fet un arbre.

Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari ser pràctic. I que almenys una vegada a l’any en posis una part davant teu i diguis: “Això és meu”, només perquè quedi clar qui és l’amo de qui.

Et desitjo que cap dels teus somnis es mori, però que si en mor algun, puguis plorar sense lamentar-te de no haver fet el màxim possible. I de seguida, alçar la vista i tornar a començar.

Si totes aquestes coses t’arriben a passar, no tinc res més a desitjar-te...

Víctor Hugo

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres



I’m not the kind of fool
who’s gonna sit and sing to you,
about stars, girl.

But last night I looked up into
the dark half of the blue,
and they’d gone backwards.

Something in your magnetism
must have pissed them off,
forcing them to get an early night.

I have been searching from
the bottom to the top
for such a sight
as the one I caught when I saw your

Fingers dimming in the lights
like your used to being told that you’re trouble
and I spent all night
stuck on the puzzle

Nobody I asked
knew how he came to be the one
to whom you surrendered

Any man who wasn’t led away
into the other room
stood pretending

That something in your magnetism
hadn’t just made him drop
whoever’s hand it was that he was holding.

I have been searching from
the bottom to the top
for such a sight
as the one I caught when I saw your

Fingers dimming in the lights
like your used to being told that you’re trouble
and I spent all night
stuck on the puzzle

I tried to swim to the side
but my feet got caught in the middle
and I thought I’d seen the light
but oh no.

I was just stuck on the puzzle
Stuck on the puzzle.

Mr. Sandman, bring me a dream
Make him the cutest that I’ve ever seen

Que difícil és dir adéu...

Que difícil és dir adéu...

Ara tot és estèril. El mareig, l'angoixa, han desaparegut per deixar pas a la buidor. El cant dels ocells al teu comiat. La vas fer entristir, ho vaig veure als seus ulls. Pensava que la gent vivia fins que arribava un moment en el qual els altres decidien que ja no feia falta que visquessis més, que eres una nosa, que tu feia temps que ho sabies però no hi podies fer res més que ressignar-t'hi i fingir somriures als dinars familiars. Però ella estava trista. Ella i més gent és clar. "Crec que volia que seguís viu més per mi mateix que per ell." I no puc evitar pensar en tu cada vegada que pujo la riera, i trobo a faltar algú capaç de valorar-me i sentir-se orgullós de mi. Aquella silenciosa complicitat. I és una sensació estranya, la veritat, pensar que ja no ets en aquest món.

Miluju tebe

Els teus ulls...

Els teus ulls...

M'hi perdria en els teus ulls...

Mentre contemplo...

Mentre contemplo...

Mentre contemplo tot el cel reflectit en tu, els núvols, els núvols recorren l’espai a tota velocitat, un espai immens, recorren en un moment tot l’espai que ens separa, tu, jo, un món, mil mons.

Em vas preguntar en què creia, només crec en el que veig jo, i només us veig a vós.

Harmonia còsmica

Harmonia còsmica

De vegades la sents



Que sin ti todo se vuelve azul
Las nubes se levantan
Y a todos les espanta.

Que sin ti el ron me sabe a mar
Los ángeles no cantan
Las brujas ya no encantan.

Que sin ti todo se vuelve gris
Las sabanas me arañan
La almohada te echa en falta

Porque sin ti la gente me pregunta
En que día morí y yo les respondo
Desde que decidiste irte de aquí

Que sin ti las sombras que me inundan
Dan más miedo que nunca
Los monstruos me perturban


Porque sin ti la tempestad mi calma
La vida es una trampa
Hay todo y no hay nada

Porque sin ti que sin ti la gente me pregunta
En que día morí y yo les respondo
Desde que decidiste irte de aquí.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Vull que siguis el meu Dafnis.

Me gusta todo lo que me recuerda a ti

Me gusta todo lo que me recuerda a ti

Here It Goes Again

Here It Goes Again

Desig de procreació en Plató

Desig de procreació en Plató

τί οἴει, ὦ Σώκρατες, αἴτιον εἶναι τούτου τοῦ ἔρωτος καὶ τῆς ἐπιθυμίας; ἢ οὐκ αἰσθάνῃ ὡς δεινῶς διατίθεται πάντα τὰ θηρία ἐπειδὰν γεννᾶν ἐπιθυμήσῃ, καὶ τὰ πεζὰ καὶ τὰ πτηνά, νοσοῦντά τε

 

Quina creus que és la causant d'aquest amor i d'aquest desig, Sòcrates? O no t'adones que les feres es comporten d'una manera especial quan desitgen procrear, tant les terrestres com les que volen, ja que totes es troben sotmeses emmalaltides d'amor.

La gent sovint em pregunta per què no estem junts. Jo em contesto que és perquè no estem a punt. Però a cas ho estarem mai? No és millor així? Més durader, més bonic, més infinit?

Sovint em preguntes per què estem junts. I la veritat, no ho sé, potser perquè no vull no estar amb tu?

Però existim, estem així i no d'altra forma. Potser és per algun motiu. O potser per falta de motius per no estar-hi.

L’aire reposa.
¿Qui fa moure les fulles de les alzines?
És la lluna que tiba, fugitiva, les ombres.

En un món paral·lel

En un món paral·lel

- Perdona’m, em vaig equivocar, pensava que si seguia al teu costat t’acabaria fent més mal després. Però m’he adonat que vull seguir amb tu, que et trobo a faltar, a tu i a aquelles nits al teu costat que no he parat de recordar...

 

Quan deixaràs d'aparèixer-te'm en somnis?
Hi ha persones que se't queden clavades...

 

 

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Records

Records

Quan deixaré d'anhelar moments passats?

Sentiments irrecuperables.

De vegades el més trist és un record feliç.

Malos pensamientos

Malos pensamientos

A destiempo van viniendo
tus fantasmas a escupirme
tus recuerdos

fuiste una comida sin vino
una piedra del destino
un domingo de resaca

fuiste una tarde en el infierno
una noche en el aeropuerto
una invierno sin mantas

fuiste y lo importante ha sido eso
que es pasado aunque me quejo
ni te extraño ni te siento

fuiste una mañana de lunes
un escenario sin luces
una vela que se apaga

fuiste una guerra inacabada
un puñal cuando se clava
un incendio en las montañas

fuiste y lo importante ha sido eso
que es pasado aunque me quejo
aunque me quejo a destiempo

a destiempo van viniendo
tus fantasmas a escupirme
tus recuerdos
en mi alma otro saco de cemento
en mi cabeza malos pensamientos

fuiste un cuba libre sin hielo
un demonio en el cielo
ni exagero ni te miento

fuimos dos perros callejeros
eternamente en cueros
jugando a hacernos daño
jugando a no entendernos

a destiempo van viniendo
tus fantasmas a escupirme
tus recuerdos
en mi alma otro saco de cemento

en mi cabeza malos pensamientos

 

La Fuga

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres