Supralunar

Dolços arpegis sonen dins el meu cor.

I deixar que els sentiments flueixin...

XV

Si après grans mals un be ’m serà guardat 
mos guanys é plants en delits convetràn 
après los mals los bens millors parràn 
e’ bé no val tant com no es preat. 
Rey pot ser dit lo pobre dins sa pensa 
per un petit do que li sia ofert 
é lo ricn hom de llarguesa desert 
gran suma d’ or pobretat no el defensa. 

Mon pensament embolt en amor pensa 
com tot son bé d’ aquest lloch puscha traure 
no piados amor lo véu mort jaure 
durar no déu lo comport del qu’ ofensa 
per mal de mi romp sos costums amor 
é fà mentir los qui d’ell han escrit 
esperiment en mi es defallit 
amor desdiu ser en tal cas senyor. 

Sí com el sol escalfa ab sa calor 
totes les parts que son dessus lo cel 
escalfa amor cascunt cor de son zel 
sinó e1 de vos qui es ple de fredor 
¿d’hon ve lo glas qui tanta fredat porta 
fahent contrast al calt que amor gita? 
los hermitans fà surtir de 1’ hermita 
los grans delits entren per esta porta. 

Del foch d’ amor Phedra no fonch estorta 

requerre volch Ipolit son fillastre 

é Lançalot hac en amor tal astre 

que’n fó request per dona qui en fó morta, 

Ò cruels fats vos qui fes jutjament 

que jo amas un cor de carn tan dur 

feulo ser moll manantli que no dur 

que ab ull cast denegue mont talent. 

Amor es tal que fets injusts consent 
mes james fon tant injust com aquest 
car yo guaymen lo cor é romp lo test 
e vos sou prop que ·m siàu mal volent 
ma pensa es en vos pensar embolta 
esli forçat d·altra part no la tiren 
é vostres ulls en guardar mi no·s giren 
é mostran bé que pensa ·n teniu tolta
Si amat sò festa en déu ésser colta 
car en lo mòn un cos serà guanyat 
axí lo cel fa gran solemnitat 
com del infern una arma pot ser tolta, 
los cantadors ab melodia canten 
los trobadors à fer dictats acuyten 
los aldeans salten, corren é lluiten 
los amadors d’ amar bé no s’ espanten. 


Plena de seny, mòlts homens son qui es vanten 
que han be vist amor é conegut 
portant d’ aquell escrits en llur escut 
no 1’han sentit é de sos fets s’espanten.

Àusias March

Epitafis

"Aquí roman Molière, el rei dels actors. En aquests moments fa de mort i realment ho fa bé" Molière.

"Perdonin que no m'aixequi" Groucho Marx

"Ja deia jo que aquell metge no valia molt..."  Miguel Mihura

“RIP, RIP, ¡HURRA!” Groucho Marx (a la seva sogra)

Etiquetas: epitafis

- T’estimo.

- No, no m’estimes.

- Sí, i molt, per això no vull perdre’t.

- No, no m’estimes, Miquel, si m’estimessis em deixaries viure tranquil·la, lluny de tu.

Ell s’acosta a ella lentament, ella el defuig i aleshores en Miquel fa un moviment brusc amb el braç i l’agafa pel canell impedint així que ella s’allunyi. La llarga cabellera li tapa el rostre, té el cap inclinat, abaixat, no vol veure la cara d’aquell home, no vol mostrar la seva i donar-li la satisfacció de descobrir-hi llàgrimes. És clar que tot això no ho reflexiona com ho faig jo ara, ho fa instintivament, sentint ràbia, sentit dolor i defalliment.

- És clar que t’estimo! T’adoro! No puc viure sense tu, creus que em molestaria a anar-te al darrera? Creus que aguantaria el teu mal humor i les males maneres? Cap altre home ho faria, Clara, excepte un devot del teu amor, com ho sóc jo.

- Amor? Tu no saps què significa això! Només escampes dolor i patiment allí on vagues!

- Dius aquestes coses sense pensar, no entenc per quin motiu, però saps molt bé el que et convé.

La Clara roman en silenci, tremolosa.

- Veus? Ja se t’han esgotat les forces i la mala llet se t’ha passat. Però ara m’has ofès, saps? Demana’m perdó!

- Perdó per què?! - contesta, en un crit desesperat, sense èmfasi, que rellisca en l’aire i es desfà, com un sospir.

Oh dolor, dolor! Devora la vida, el Temps,
i l’obscur Enemic que el cor ens rossega
es fortifica i creix robant-nos la sang!

-O douleur! ô douleur! Le Temps mange la vie,
et l’obscur Ennemi qui nous ronge le coeur
du sang que nous perdons croît et se fortifie!

[Respira, no sents com s’accelera el cor?]

Respiració exaltada, ràpida circulació. Un cos al costat de l’altre fregant-se lleugerament. No m’atreveixo a mirar-te. Tu a mi sí. Són poques vegades però intenses. Sento una escalfor malaltissa, febril. Arrossego les paraules, amb la mirada baixa. Quan l’alço i coincideix un moment amb la teva augmenta el calor. El nerviosisme també és més gran. Voldria mirar-te sense que tu em veiessis, per això m’agrada tant observar-te mentre dorms. Fixar-me en les teves faccions, intentar memoritzar-les. La meva memòria visual sempre ha estat escassa i així m’asseguro de poder retenir la teva imatge. Penso que potser no podré veure-la mai més de tan a prop, que aviat la memòria l’esborrarà convertint-la en una  escena borrosa i vull retardar aquest fet. M’agradaria tant que no fos l’últim, poder observar-te una vegada més, poder sentir el tacte de la teva pell, les teves carícies... [passaria mil hores mirant-te][el temps s’acaba, s’acaba...]

M’has ensenyat tantes coses... {amb tu sempre aprenc coses noves...}{i moltes més que en podries aprendre}
[Vaig aprendre tantes coses que no he tingut temps de recordar-les.
Seran els canuts, o seran les ganes d’oblidar-te.]

Oblidar-te? Però si tan sols et conec prou per poder oblidar-te! Oblidar-te com? Oblidar el què? Les ganes que tinc de veure’t? Els moments que hem estat junts? No, jo no oblido. No voluntàriament, s’entén. No podria fer-ho, no voldria fer-ho.

T’estime, t’estimo, t’estim.

<!-- @page { margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } -->

No hi ets. I què passa quan no hi és una persona que mai ha estat allí? Res, absolutament res, el buit sobre el buit. Negre sobre negre. A la foscor ja no li ve de ser una mica més fosca. Però el silenci de vegades m'aclapara, em prostra. Tan amant que n'he estat sempre, del silenci, que m'ha servit de refugi infinitats de cops. Però hi ha gent que té la falsa certesa que significa alguna cosa. Quedar-se callat vull dir. Bé, no dic que no signifiqui alguna cosa, però realment una segona persona és capaç de saber què passa per la nostra ment en aquell moment? Com saber si és por, de dir el que penses, o si tan sols estem pensant una resposta mínimament raonada, que pugui satisfer la curiositat del preguntant? El silenci. El silenci de quan em mires. També el de quan el dolor m'absorbeix. El silenci d'una situació incòmoda. El d'un hospital a les esperes d'un resultat. El silenci enigmàtic d'aquell que es vol fer pregar. Callem. Callem per no fer mal, per no precipitar-nos, quan no sabem què dir, quan estem sols i no hi ha ningú que pugui rebre les nostres paraules o, inclús, quan estem envoltats de gent. Sí, rodejats de persones que ens són familiars, però que mai han intercanviat dos mots. El silenci de la nit esgarrapat pel vent. La sensació de no ser aquí, en aquest món, sinó flotant en el pensament, entre paraules, les teves paraules o les dels altres, coses que t'han dit. Foscor. Silenci eixordador.