Que sin ti todo se vuelve azul
Las nubes se levantan
Y a todos les espanta.
Que sin ti el ron me sabe a mar
Los ángeles no cantan
Las brujas ya no encantan.
Que sin ti todo se vuelve gris
Las sabanas me arañan
La almohada te echa en falta
Porque sin ti la gente me pregunta
En que día morí y yo les respondo
Desde que decidiste irte de aquí
Que sin ti las sombras que me inundan
Dan más miedo que nunca
Los monstruos me perturban
Porque sin ti la tempestad mi calma
La vida es una trampa
Hay todo y no hay nada
Porque sin ti que sin ti la gente me pregunta
En que día morí y yo les respondo
Desde que decidiste irte de aquí.
Desig de procreació en Plató
τί οἴει, ὦ Σώκρατες, αἴτιον εἶναι τούτου τοῦ ἔρωτος καὶ τῆς ἐπιθυμίας; ἢ οὐκ αἰσθάνῃ ὡς δεινῶς διατίθεται πάντα τὰ θηρία ἐπειδὰν γεννᾶν ἐπιθυμήσῃ, καὶ τὰ πεζὰ καὶ τὰ πτηνά, νοσοῦντά τε
Quina creus que és la causant d'aquest amor i d'aquest desig, Sòcrates? O no t'adones que les feres es comporten d'una manera especial quan desitgen procrear, tant les terrestres com les que volen, ja que totes es troben sotmeses emmalaltides d'amor.
La gent sovint em pregunta per què no estem junts. Jo em contesto que és perquè no estem a punt. Però a cas ho estarem mai? No és millor així? Més durader, més bonic, més infinit?
Sovint em preguntes per què estem junts. I la veritat, no ho sé, potser perquè no vull no estar amb tu?
Però existim, estem així i no d'altra forma. Potser és per algun motiu. O potser per falta de motius per no estar-hi.
