Blogia
Supralunar

Que difícil és dir adéu...

Que difícil és dir adéu...

Ara tot és estèril. El mareig, l'angoixa, han desaparegut per deixar pas a la buidor. El cant dels ocells al teu comiat. La vas fer entristir, ho vaig veure als seus ulls. Pensava que la gent vivia fins que arribava un moment en el qual els altres decidien que ja no feia falta que visquessis més, que eres una nosa, que tu feia temps que ho sabies però no hi podies fer res més que ressignar-t'hi i fingir somriures als dinars familiars. Però ella estava trista. Ella i més gent és clar. "Crec que volia que seguís viu més per mi mateix que per ell." I no puc evitar pensar en tu cada vegada que pujo la riera, i trobo a faltar algú capaç de valorar-me i sentir-se orgullós de mi. Aquella silenciosa complicitat. I és una sensació estranya, la veritat, pensar que ja no ets en aquest món.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

1 comentario

Anónimo -

Ei! Escrius de puta mare, no és fàcil escriure i parlar sobre els sentiments. Tot es supera, el que has de fer és no oblidar mai aquelles persones que "moren". Una persona no mor fins que deixa de ser recordada.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres