Supralunar

- T’estimo.

- No, no m’estimes.

- Sí, i molt, per això no vull perdre’t.

- No, no m’estimes, Miquel, si m’estimessis em deixaries viure tranquil·la, lluny de tu.

Ell s’acosta a ella lentament, ella el defuig i aleshores en Miquel fa un moviment brusc amb el braç i l’agafa pel canell impedint així que ella s’allunyi. La llarga cabellera li tapa el rostre, té el cap inclinat, abaixat, no vol veure la cara d’aquell home, no vol mostrar la seva i donar-li la satisfacció de descobrir-hi llàgrimes. És clar que tot això no ho reflexiona com ho faig jo ara, ho fa instintivament, sentint ràbia, sentit dolor i defalliment.

- És clar que t’estimo! T’adoro! No puc viure sense tu, creus que em molestaria a anar-te al darrera? Creus que aguantaria el teu mal humor i les males maneres? Cap altre home ho faria, Clara, excepte un devot del teu amor, com ho sóc jo.

- Amor? Tu no saps què significa això! Només escampes dolor i patiment allí on vagues!

- Dius aquestes coses sense pensar, no entenc per quin motiu, però saps molt bé el que et convé.

La Clara roman en silenci, tremolosa.

- Veus? Ja se t’han esgotat les forces i la mala llet se t’ha passat. Però ara m’has ofès, saps? Demana’m perdó!

- Perdó per què?! - contesta, en un crit desesperat, sense èmfasi, que rellisca en l’aire i es desfà, com un sospir.

De vegades hi ha coses que em captiven, causen en mi una atracció fatal que no puc remediar, com si d'un iman es tractés no aconsegueixo fugir-ne. En un intent desesperat faig un moviment brusc amb el cap per poder apartar els ulls d'aquella font de llum inesgotable, però no serveix de res, continua viva dins meu, cremant-me, exasperant-me. Em dissol, ja no hi ha escapatòria: em té presa.

Caminava lentament sense mirar res, de vegades els seus ulls s’aturaven en algun aparador o cartell, aleshores milers de colors s’endinsaven en la seva retina transformant-se en estímuls, però aquests no aconseguien canviar el rumb dels seus pensaments. Aviat se li van entelar els ulls, aleshores només veia un munt de llums i cares borroses, volia contenir-se encara que aquella visió no li desagradava del tot, fet i fet era molt bell, sentir milers d’espurnes grogues envoltant-la. El cor se li encongia i tenia un nus a la gola. El seu món s’anava derruïnt lentament i ella només podia fer d’espectadora, limitar-se a observar com les coses que li havien produit un estat culminant de felicitat ara la desvirtuaven. De cop va fixar la vista endavant, havia arribat a la platja. Una llàgrima lliscà per la seva delicada pell deixant un rastre d’humitat salada, aleshores tancà els ulls, respirà fons, féu mitja volta i tornà cap a casa.